3+2? 4+1? Universitat segle XXI

Aquests dies hi ha un debat ben interessant sobre el recent reial decret del ministre Wert que obre la porta a graus universitaris de 3 o 4 anys convivint amb màsters d'1 o 2 anys, possibilitant combinacions d'estudis universitaris de 3+2, 4+1 o, per què no? 3+1 o 4+2.

L'esquema 3+2 és el que s'impulsava des de Catalunya quan s'estava definint, ja fa més de 10 anys, la transició des de l'antiga estructura de diplomatures i llicenciatures (enginyeries tècniques i enginyeries) a l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior (EEES). De fet, la declaració de Bolonya (1999) dóna flexibilitat pel que fa a l'estructura dels estudis tot fixant l'existència d'uns graus (generalistes) de 3 o 4 anys i d'uns màsters (especialitzada) d'1 o 2 anys. La majoria de països europeus optaren per aquest esquema de 3+2 però Espanya optà per un 4+1.

El tema de fons, però, no és si l'estructura ha de ser de 3+2 o de 3+1 o de 4+1 (aquest hauria de ser un tema estrictament acadèmic a partir dels objectius de cada titulació). El tema de fons és el perill que aquesta reforma representa pels seus possibles impactes econòmics (pels estudiants i pel sistema universitari públic). Quan el 2010 es passà de les antigues llicenciatures als 4+1 s'augmentà també, de manera implícita, el cost d'estudiar els 5 anys a la universitat (degut al preu més elevat fixat pels màsters). Cost que s'elevà molt més a Catalunya el curs 2011/12 amb la implantació del sistema actual de preus. Augment que ha servit per compensar, diguem-ho tot, una part de la disminució del finançament públic a les universitats.

Benvinguda sigui, doncs, la flexibilitat en l'estructura de les titulacions universitàries. Però anem molt en compte que això no impliqui que estudiants puguin quedar exclosos per motius estrictament econòmics: necessitem uns preus públics per graus i màsters raonables, acompanyats d'un bon sistema de beques.

Avancem garantint la igualtat d'oportunitats i l'equitat en el sistema. Dissenyem els nous graus i màsters a partir de l'anàlisi del que tenim i buscant el consens entre tots els agents implicats. Però sobre tot, sobre tot, no perdem de vista que a aquestes alçades del segle XXI el debat sobre l'ensenyament universitari ha d'anar molt més enllà del 3+2 o el 4+1.

Com a comentari final, abaratir el preu de la matrícula implicaria, òbviament, transferir més diner públic a les universitats per compensar els seus menors ingressos. Si estimem que l'increment de preus del 2011/12 va representar prop de 90 milions d'euros més en matrícules, tornar a l'esquema de preus anterior tindria un cost equivalent a uns 2 dies del dèficit fiscal anual de 16.000 milions. I un any té 365 dies...



Jordi Regincós Isern

professor Universitat de Girona

Secretari sectorial Universitats, Recerca i Innovació ERC

Com uns quants milers més

Ho dic per poder donar les gràcies a totes les persones que varen fer-ho possible i a totes amb les qui vaig poder col·laborar per fer funcionar la petita part que m’havia correspost, la Fàtima, l’Eva, la Montserrat, la Marta, en Jordi ...., un grup magnífic i amb una voluntat de servei que traspuava en tots els detalls. Moltes gràcies.

Moltes gràcies a tothom, però em deixin tenir un petit record per la família que va venir a votar des d’Extremadura (havien sortit a les sis del matí en cotxe i es varen equivocar de centre, però em sembla que hi varen ser a temps) o des de Cuba, o per quasi bé 99 anys ben portats amb la companyia d’un bastó, ai no, ell n’hi diu el seu canvi de marxes, o per qui, amb un gran esforç de voluntat s’havia fet portar en cadira de rodes fins a l’urna, sense oblidar les cares d'il·lusió dels qui votaven per primer cop. De fet, moltes gràcies a tothom.

Tothom era feliç, tothom estava content. Va ser un dia de moltes fotografies. Tot plegat va ser un dia de joia. Cada vot era com una gota que anava omplint d’il·lusió i esperança un immens oceà, centenars de milers d’immensos oceans.

Mostràvem la nostra voluntat de deixar de ser serfs obedients d’un estat que ens humilia i ens menysprea, i vàrem actuar com persones lliures que decideixen el seu futur i el dels seus fills.

Ah!, senyor fiscal, per si l’interessa, jo vaig obrir el centre.

UN PARELL DE REFLEXIONS PELS PARTITS

Entre les coses més fàcils, hi ha la de donar consells, sobretot si són de franc, com en aquest cas. Les properes setmanes s’haurà de decidir quina és la línia política general que se seguirà. Per això demanaria als caps de cada partit (tots en tenen més d’un) que procuressin callar perquè “en boca cerrada no entran moscas” i jo hi afegeixo “ni elefants”.

La feina que s’haurà de fer té força semblança amb fer punta de coixí, molta feina i, aparentment, poc de resultat i a més mantingut al seu lloc per agulles de cap. Només al final, quan ja s’ha rematat, un s’adona de la bellesa de l’objectiu, del resultat.

Em sembla evident que per acabar de cobrir les bones maneres diplomàtiques cal que s’intenti una nova tanda de converses impossibles. A l’altra costat la resposta continuarà sent: tot és discutible, excepte allò que vostès volen discutir.

Tan fàcil que ho tindrien per guanyar un referèndum vinculant, només caldria que, juntament amb el PSOE, ens proposessin fer un referèndum en termes de Federalisme o Independència. A nosaltres, ara, encara ens faltarien uns 250.000 vots sobre un 80% de participació.

Però com que abans que això passi la Terra serà plana, em sembla que el següent pas serà fer eleccions. Unes eleccions que convé convertir en plebiscitàries i, per tant, cal reflexionar molt bé què és el que convé més. No en el que convé més als partits, sinó en el que convé més al país.

S’ha de calcular molt bé i posar-se d’acord en decidir i explicar de quina manera sembla que s’obtindrà una majoria més àmplia de diputats independentistes. Les raons haurien de ser pràcticament iguals si les explica la CUP, CDC o ERC. Iniciativa segur que hi voldrà posar un polsim del seu dubte existencial.

Per tant, si algun partit fa els càlculs pensant en els seus rèdits, perdrà una bona part dels seus actius, ningú no li ho dirà, però ja s’ho trobarà. Em permeto recordar que en els últims 14 anys més d’un partit s’ha trobat a la cresta de l’onada i semblava imparable, semblaven els reis del món i el melic de l’univers, i es varen clavar unes castanyes de ca l’ample.

Varen mirar més cap a dintre que no pas cap el país. Gesticulaven més que no pas feien una feina de servei clara, decidida i callada, varen perdre el sentit del poble que volien interpretar. Les persones som uns mecanismes molt complicats i poques vegades dos més dos sumen quatre. S’ha de saber auscultar, tenir paciència i trobar el millor remei.
Per tant, entre les decisions que es prenguin els propers dies, si pot ser, que hi hagi la de la humilitat, la d’escoltar, la de pensar que els altres també poden tenir una bona part de la raó i, sobretot, que pensin si els resultats seran millors per a tothom d’una manera o d’una altra, perquè el que afavoreix ERC, afavoreix el país, el que afavoreix CDC afavoreix el país, el que afavoreix la CUP afavoreix el país i, fins i tot, el que afavoreix ICV afavoreix el país.


Fins d'aquí uns quinze dies.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

Fent via cap a un nou país: nous models d'universitat, recerca i innovació

Després de la multitudinària V de Barcelona l'11 de setembre d'enguany enfilem l'esprint final cap al referèndum del 9 de novembre. Un referèndum que ens ha de portar cap a una nova República Catalana. República que entenem no només com un fi, sinó com una eina imprescindible per construir un nou país... I des del nostre àmbit què podem fer?

Podem fer, per exemple, que la República Catalana prioritzi la recerca entenent-la com una inversió en el present pel futur i que ha d'estar al servei de la ciutadania. Per impulsar l'economia basada en el coneixement comptarem amb un esforç múltiple i continuat de tots els actors, públics i privats que ens permetin arribar a un percentatge d'inversió al voltant del 3.5% del PIB. Donarem suport institutcional per tal que les universitats, centres de recerca i empreses despleguin conjuntament el potencial d'R+D+I del país amb criteris d'excel·lència, avaluació, transparència i retiment de comptes.

La TUC supramunicipal

David Mascort (alcalde de Vilablareix) i Roger Torrent (alcalde de Sarrià de Ter). Publicat a El PuntAvui

Des de fa unes setmanes s'ha obert un debat a l'entorn de la ubicació dels equipaments comercials a l'àrea urbana de Girona. Aquesta és una qüestió que es tracta des de fa molt temps entre els diferents municipis que conformem aquest espai comú que té com a centre la ciutat de Girona i que ha adquirit una certa rellevància des de final de l'any passat, quan el govern de la Generalitat va aprovar una disposició segons la qual tots els pobles que estem conurbats amb Girona, o sigui, que som un continu urbà amb la capital, puguem, d'acord amb aquesta, tenir les mateixes oportunitats que la ciutat a l'hora d'ubicar equipaments comercials al nostre municipi. Cal recordar que fins llavors no era així i als municipis de l'entorn de Girona només es poden situar equipaments comercials petits (fins a 800 m²) o mitjans en el cas de Salt. En canvi, a Girona no hi ha cap límit de superfície de venda per als equipaments comercials.

Sistema universitari públic de qualitat, peça clau pel progrés del nou país

Jordi Regincós

El resultat de les eleccions europees del 25 de maig ha estat ben clar: les forces polítiques que defensem la consulta del 9 de novembre hem obtingut més del 60% dels vots a Catalunya. El procés cap a un nou país avança amb pas ferm i ens esperen, doncs, uns mesos i anys fascinants en els que haurem de construir un nou país tots plegats. La feina és ingent, cert. però afortunadament no comencem de zero: a Esquerra Republicana fa temps que hi treballem i disposem de molta feina ja feta durant tots aquests anys.

La definició d'un sistema universitari públic de qualitat és una qüestió bàsica pel futur de la nova república. Ha arribat l'hora de començar a desenvolupar les idees treballades tot aquest temps, buscant els consensos amb altres forces polítiques i amb tots els agents implicats per la implementació final del model. El sistema universitari no pot dependre del parlament i del govern de torn i hem d'aconseguir que sigui el fruit d'un pacte nacional. Un pacte nacional que podria incloure tots els nivells educatius de la nova república, des de l'educació infantil fins el doctorat, d'una banda, i estar relacionat amb un altre gran pacte nacional per la recerca i la innovació. Uns pactes nacionals que haurien de preveure a on volem arribar i com farem la transició de l'estat actual al desitjat pel futur.

L’imperi de la Llei com expressió de la voluntat popular

David Camps. Militant i politòleg

Tot sovint, i emmarcat en el què coneixem a Catalunya com “el procés”, ens sentim a dir que realitzar la consulta del 9N2014 no és possible dins el marc de la Constitució espanyola de 1978. Sense anar més lluny, aquesta setmana el Ministre de Justícia del Govern espanyol afirmava, tot tranquil, que “té més amor a les lleis i al seu sistema democràtic que la curiositat per saber què és el què pensa la població en un moment determinat”.

No m’estendré comentant l’afirmació que ha fet el Sr. Ministre, només dir que em semblen d’un to romàntic que ratllen el patetisme, i d’una incoherència insuportable. Com es pot dir que estimes el teu sistema democràtic i llavors dir que t’importa un rave consultar democràticament a la població? Declaracions amb aquest nivell d’hipocresia hauria de fer perdre tota esperança, a aquelles persones de bona fe que encara ho esperen, que el Govern espanyol farà un pas endavant per proposar una canvi normatiu, en el sentit de garantir un finançament just i un marc competencial estable i ampli per a Catalunya, a més del compromís que la llengua i l’escola en català no es toquen.

Més insuportable es fa la declaració d’amor del Ministre de Justícia a les seves lleis quan saps que la mateixa Constitució espanyola (la seva llei més estimada, venerada, reverenciada, blindada i dogmatitzada), estableix al seu Preàmbul la pretensió de “consolidar un Estat de Dret que asseguri l’imperi de la llei com expressió de la voluntat popular”. Molts s’omplen la boca que a Espanya hi ha establert un Estat de Dret, que el què preval aquí és l’imperi de la llei. Però cap d’ells acaba la frase dient: com expressió de la voluntat popular. Fa temps que l’Estat de Dret està segrestat i que la llei ha deixat de ser l’expressió de la voluntat popular.

Un dels factors que també ajuda a entendre per què la Constitució espanyola ha deixat fa temps de ser l’expressió de la voluntat popular, és el fet que tots aquells que tenim menys de 56 anys no hem donat mai la nostra opinió sobre la “norma fonamental”. Ara farà 36 anys que es va votar en referèndum, una eternitat en termes polítics, els mateixos anys que va durar el règim dictatorial franquista... una eternitat.

La portaveu del Govern espanyol, també ha fet una al·lusió de l’imperi de la llei (s’hi refereix constantment, per cert), dient que “a la legalitat hi estem obligats tots” i “s’aplica al Govern i a la Generalitat”.

Doncs bé, fa poc més d’un any es va presentar l’”Informe sobre els procediments legals a través dels quals els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya poden ser consultats sobre llur futur polític col·lectiu”, elaborat per l’Institut d’Estudis Autonòmics. Aquest informe conclou que existeixen molt bons arguments jurídics per defensar que els cinc procediments analitzats, interpretats com és degut a la llum dels criteris d’interpretació derivats de l’aplicació conjunta del principi de l’Estat de Dret i el principi democràtic, permeten convocar, amb tota legitimitat jurídica, una consulta popular d’àmbit autonòmic sobre “el futur col·lectiu dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya”. Per tant, si no es pot celebrar la consulta del 9N no és per què l’imperi de la llei no ho permeti (que si que ho permet), sinó per què l’imperi dels Poders de l’Estat espanyol no tenen la més mínima voluntat que així pugui. En fi, molt poc democràtic no permetre desenvolupar l’expressió de la voluntat popular.

Beques universitàries a posteriori?

És molt trist constatar que quan falta poc més d'un mes per l'acabament del curs acadèmic 2013/14 (si més no la part de les classes) encara hi ha molts estudiants que no han rebut la beca de caràcter general del Ministeri per aquest curs i que, a més, molts d'ells no saben encara ni quin import rebran.

En una època de crisi com la que estem, en la que moltes famílies es veuen obligades a fer inversemblants equilibris pressupostaris per poder sobreviure, disposar o no de matrícula gratuïta i d'una beca de 1.500€ (quantia fixa lligada a la renda) o de 3.000€ (si hi afegim la quantia fixa lligada a la residència) és el que decantarà en molts casos la balança cap al sí o cap al no quan les famílies han de decidir si el fill o la filla pot estudiar o no un grau universitari. I si després de tots els esforços per arrencar el curs els mesos van passant i la beca no arriba es creen situacions dramàtiques i totalment injustes que poden arribar a implicar l'abandonament dels estudis.

Ara que estem iniciant la campanya electoral per les eleccions al Parlament Europeu cal un compromís clar per evitar que aquest tipus de situacions es repeteixin. A Europa hi ha diferents models de preus pels estudis universitaris (des de la gratuïtat fins a preus molt més alts que a casa nostra) i també diferents models de beques. Es pot debatre molt si els estudis universitaris han de ser gratuïts o no (i quin percentatge del cost cal que cobreixin els estudiants en aquest cas). Però el que no es pot debatre és si persones amb capacitat i ganes d'estudiar poden quedar o no fora del sistema universitari per motius socio-econòmics.

Com diu el programa electoral d'Esquerra Republicana-NEC-Catalunya Sí a les eleccions al Parlament Europeu 2014 [1] : “El sistema universitari públic ha d'apostar per la transparència i el retiment de comptes a la societat a qui serveix i el seu bon funcionament ha de ser una peça fonamental per aconseguir igualtat d'oportunitats de tots els ciutadans”. I per assolir això, un bon sistema de beques és una peça imprescindible. Un sistema equitatiu, transparent i que s'apliqui amb rigor. Que tothom sàpiga el mateix dia de la matrícula quant li costarà el curs, quin serà l'import de la beca a la que té dret i quan en podrà disposar.
Jordi Regincós Isern
Secretari de la Sectorial d'Universitats, Recerca i Innovació.

[1] “Comencem el #NouPaís. Ara, a Europa”, Eleccions al Parlament europeu 2014, Programa Electoral Esquerra Republicana, Nova Esquerra Catalana i Catalunya Sí