Això ha estat possible, entre d'altres raons, per l'adopció de polítiques actives en recerca per part de les administracions públiques i pel decidit paper col·laborador del sector privat, que cada vegada més uneix esforços amb Universitats i Instituts de Recerca per contribuir al desenvolupament de la nostra societat. Per posar un exemple senzill i entenedor d'aquests indicadors de qualitat, en el període 2007-2010 Catalunya ha aconseguit 51 concessions de convocatòries de l'European Research Council (ERC) de la Unió Europea, adreçades a joves investigadors o investigadors sènior (Starting Grants i Advanced Grants, respectivament). Aquesta xifra significa el 57% del total d'Espanya, i la quarta posició europea en relació a la població (*). Podem concloure, doncs, que Catalunya és un país de recerca.
Però la recerca té com a característica que els seus resultats no s'obtenen d'avui per demà. Fins i tot, quan s'obtenen resultats "aplicables" o "exitosos", cal abans haver explorat un munt de vies i camins "no aplicables" o "no exitosos" des del punt de vista d'utilització quotidiana. Això significa errors o fracassos? Ni de bon tros, forma part del procés de recerca. Per tant, garantir que les polítiques actives de recerca tindran un retorn positiu cap a la societat (qui sap si en forma d'un nou tractament mèdic, o en estalvi d'energia, ...) significa mantenir i augmentar aquestes polítiques actives durant un període dilatat de temps. És un punt bàsic en qualsevol manual de gestió de recerca.
I malgrat se sàpiga què cal fer, quina és la política d'Espanya en recerca? Doncs els Pressupostos Generals de l'Estat (PGE) per al 2013 preveuen una disminució del 14% d'inversió en R+D, però és que al 2012 el pressupost ja es va disminuir un altre 25%. Això sense comptar que l'Estat va deixar d'executar l'any passat més del 35% dels diners pressupostats en R+D. En resum, s'ha retrocedit als nivells de fa 10 anys, la qual cosa significa no només que estem perdent oportunitats ara, sinó que ens estan manllevant el futur de molts anys. Ho veiem i ho patim quan una part molt important dels nostres joves amb formació universitària reben el missatge (a vegades subliminal, altres cops de forma directa) que aquí no hi tenen cabuda, que si volen aprofitar la seva formació han d'emigrar a altres països. És la pitjor forma de malbaratar el millor tresor que com a país tenim.
Per evitar el desastre al qual ens veiem abocats, cal actuar amb fermesa i decisió i assegurar que les decisions es prenen amb criteris racionals, amb criteris de país. Ens cal la capacitat per decidir el model de recerca al nostre futur, per al futur dels nostres joves. Cal assegurar que Catalunya continua essent un país de recerca. Ens cal doncs, anar a la recerca d'un nou país.
