 |
| Teresa Jordà |
Semblava impossible,
però Espanya és així. Allò que resultava inversemblant d’imaginar cap opinador polític, estratega de renom o
fins hi tot de preveure la bola d’algun
vident reconegut mundialment, esdevingué realitat en
l’últim segon del penúltim minut,
per obra i acte dels “capos” del PP al
Congrés de Diputats. Totes les travesses marcaven la creu del vot desfavorable
dels populars a la tramitació de la ILP sobre la Dació en Pagament. De fet,
l’aposta resultava fàcil: havien fet més que pública la seva negativa a la
voluntat de 1.402.854 signatures i a centenars de milers de persones,
institucions, associacions i partits polítics que amb més o menys insistència
havien clamat, bo i fent ús de tots els altaveus possibles, la defensa del dret, constitucionalment
reconegut, d’un habitatge digne.
Aquell mateix dia
també es votava una altra iniciativa legislativa popular, aquesta amb menys
adhesions, però prou com perquè es
debatés: la ILP per declarar les “corridas”
de toros bé d’interès cultural.
La llotja de
convidats, farcida de toreros primer i després de membres de la Plataforma
ciutadana d’afectats per la hipoteca, va viure moments diversos i debats plens
de contrastos, sorpreses, incongruències, posicionaments molt racionals i
sensibles a una realitat escandalosa respecte els abusius i injustos
desnonaments, però també farcits de folklore i irracionalitat en el cas del món
taurí i el seu dubtós art de matar animals com a divertimento.
Les dues iniciatives
sorgides directament de la ciutadania van passar la primera prova de foc, però
molt possiblement les dues no tindran ni la mateixa sort ni tampoc el mateix
recorregut.
La dels toros era
de manual, tothom sabia quin seria el seu final i, a dia d’avui, va corrent el compte enrere perquè aquesta
festa macabra i prohibida a Catalunya pel seu Parlament, a instàncies també de
la ciutadania, esdevingui per l’Estat espanyol un gran bé d’interès nacional.
La de Dació en pagament, però, tindrà un viatge molt més llarg i previsiblement serà
molt més tortuós. Aprovada a tràmit fruit de la gran mobilització popular, té
encara molt camí a recórrer. Però aquesta no és l’única diferència entre les
dues, perquè la gran diferència és que mentre el govern del Partit Popular
omple places de toros veient tallar orelles i cues, cada dia arreu de l’Estat
espanyol es produeixen escenes de dolor, patiment i injustícia quan agents
judicials amb una ordre a la mà, desnonen famílies senceres del seu habitatge
per una qüestió d'impagament. I mentrestant el poder financer amb connivència amb
el poder polític continua delinquint, malbaratant diners públics, ocupant
consells d’administració i assaborint “rabo de toro” en restaurants de tres
forquilles.
Aquesta sí que és l’Espanya del segle XXI, que difereix ben
poc del bipartidisme prehistòric de
Cànovas i Sagasta, aquella que es cobria les espatlles perquè avui hi ets tu i
demà hi seré jo; l’única diferència però
rau en el fet que avui la ciutadania està més preparada, més informada i més
conscienciada. No obstant, ara els resultarà més difícil: ha ressorgit un nou
poder, el de la gent, el del ciutadans que diuen prou davant un escenari
involucionista i caduc.
Escenaris com el
d’aquell dimarts a Madrid són els que ajuden a omplir el sac d’arguments del poble
de Catalunya per voler decidir si volem o no ser un Estat diferenciat del que un
dia ens va ocupar i ens ha arrossegat a ser la riota de l’Europa de les nacions.
Els catalans i
les catalanes hem començat un camí sense
retorn, una travessa sense miratges, un horitzó nou, proper per construir un
nou país on de ben segur escenaris parlamentaris com el d’aquell dimarts a la
tarda d’aquell febrer gèlid de Madrid no succeiran mai més.
