 |
| Jordi Martí, alcalde de St. Pere Pescador |
Imagineu un país amb 840.400 persones (un 22,56%) a l’atur segons l’EPA del 3r trimestre de 2012 i un 25,5% de la població en risc a la pobresa o exclusió social (at risk of poverty or social exclusion, AROPE) i un 26,4% dels infants menors de 16 anys en risc a la pobresa l’any 2011 segons l’Idescat, però també amb algunes fortaleses com l’emprenedoria, la innovació i la capacitat d’internacionalitzar l’economia i d’excel·lir en la recerca. En aquest país que aconsella els joves marxar per falta de recursos, es fuga el capital humà i el talent i, per tant, també la productivitat, el valor afegit i la transferència futura de coneixement. Imagineu ara un Estat que considera la llengua pròpia d’aquest país una llengua d’especialitat mentre se situa en un dels llocs més alts del rànquing de frau fiscal, amb una de taxa d’atur del 26,6% al mes de novembre de 2012 segons l’Eurostat, un 26,2% de pobresa infantil l’any 2010 segons l’estudi de la UNICEF La infancia en España 2012-13, amb un percentatge de fracàs escolar del 28,4% i amb l’indicador de desigualtat més alt de la UE-15 (6,9) pel que fa a la relació entre la renda mitjana del 20% de la població que la té més alta i el 20% que la té més baixa.
La fallida de l’Estat español com a projecte plurinacional de sobiranies compartides i pactades amb respecte per la diferència, creïble (l’estudi sobre els efectes de l’evasió fiscal de The Tax Justice Network del novembre de 2011 situava Espanya al 10è lloc dels països més defraudadors del món) i solvent (Espanya té un deute públic de 817.164 milions d’euros al 3r trimestre de 2012 segons el Banc d’Espanya), fa que emprendre un nou projecte sols esdevingui una qüestió vital i urgent. De camí cap a un nou període constituent i l’Estat propi, calen aportacions de gairebé tothom, vocació de majories i respecte per les minories. La política i la societat civil en moviment agafats de la mà per assolir democràticament una majoria social a favor de la independència i que se’ns reconegui internacionalment com a subjecte polític amb sobirania plena.
Amb el xoc de legitimitats servit, el tauler de joc a punt i la sensació de transitorietat cap a una realitat nova, ens cal preservar i reforçar les persones (l’ensenyament, la sanitat i l’acció social) i el país (la llengua, la cultura i l’economia), el múscul i l’os, treballant amb la unitat d’acció necessària de tot el catalanisme polític en allò que relliga les costures de la cohesió social. Si no, correm el risc de restar impassibles il·lusionats i fatigats a parts iguals veient com se’ns esmuny dels dits l’Estat del benestar, la classe mitjana i s’esvaeix la possibilitat d’ascensor social i prosperitat mentre Catalunya es consumeix incapaç de garantir els serveis públics bàsics als nostres conciutadans.
És imprescindible no empobrir-nos èticament, econòmicament i nacionalment cada vegada més formant part d’un Estat que ens escanya (la reducció del dèficit de la Generalitat per al 2013 ha de ser de 4.000 milions d’euros addicionals, un 2% del PIB de Catalunya i un 13% dels pressupostos per al 2012, per a complir l’objectiu de dèficit de les autonomies, un 0,7% del PIB, tot i gestionar àrees tan sensibles a les retallades com l’educació, la salut i els serveis socials), espeternegant si el poble català vol fer una passa endavant en exercici del dret a decidir. La defensa dels més fràgils i vulnerables als efectes la crisi dignifica el nostre esforç perquè per a ells no hi haurà futur nacional ni de cap altre tipus sense justícia social, igualtat d’oportunitats i equitat. Les persones i el país s’ho mereixen.
