 |
| Sergi Sabrià, diputat |
Al mateix bus el dia 11 de setembre i ja de tornada de la manifestació cap a Palafrugell, l’excitació, la felicitat de veure que el projecte nacional era compartit per una majoria de catalans transversal, amb llengües i procedències socials i territorials diferents, la demostració palpable que allò que fins al moment només quedava reflectit a les enquestes, era una realitat, ràpidament va començar a deixar pas, en una bona part dels manifestants, a dubtes sobre la incapacitat dels polítics de seguir el camí que la ciutadania havia expressat “com ja va passar el 10 de juliol” deien...
Però no va ser així. L’endemà el president Mas i l’avui cap de l’oposició i president d’Esquerra Republicana de Catalunya, Oriol Junqueras, demostraven haver entès perfectament el missatge. ICV també va haver d’esclarir, en part, el seu discurs nacional i refermar la seva aposta pel dret a decidir i fins i tot el PSC es va veure obligat a obrir un debat intern, que avui encara els fa sagnar.
Les eleccions del 25 de novembre van ser una altra demostració del que volen els catalans i les catalanes. Els resultats van reflectir com el Parlament passava de 14 diputats que donaven suport a programes clarament independentistes a 74. Massa gent, però, ho va llegir com una derrota d’un projecte nacional personal i no com la victòria d’un procés que només arribarà a lloc des de la pluralitat i els lideratges compartits. A ERC ho vam tenir clar, vam saber interpretar el missatge i quin havia de ser el nostre paper: des de la segona força, vetllar perquè el camí cap a la independència, no decaigués.
Abans de Nadal vam signar un pacte per la Llibertat que explicita amb tota claredat la voluntat de construir un nou país i que Catalunya disposi d’un Estat propi, el camí no s’atura, però no es farà sol. Per construir un nou país caldrà la implicació de tots i no hi haurà lloc per altibaixos anímics.
Durant el dos propers anys només ens valdrà la il·lusió, l’esperança, el treball constant, la perseverança, la tenacitat diària, per convèncer a una majoria tan àmplia com sigui possible, que per aconseguir un futur millor per el nostre poble, per els nostres fills, per garantir un estat del benestar digne, per crear un nou model de governança profundament democràtica, només existeix el camí de l'Estat Propi.
La situació és demolidora. 875.000 aturats a Catalunya, 60.000 aturats a la demarcació de Girona, una pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors el darrer any, d’aproximadament un 2,3%. 1000 empreses tancades a les comarques gironines, ajuntaments i Generalitat asfixiats, que no pot donar respostes al patiment dels catalans.
Al davant hi tenim un Estat que no té mals dies, que no ens colla un dia si i dos no, sinó un Estat que ens ofega de manera permanent.
La il.lusió d’un futur millor per Catalunya no admet descans i caldrà que tots -partits, entitats, ciutadans...- estiguem de manera permanent al carrer, per convèncer al veí d’Extremadura i a la pagesa del mercat que és de Monells, a la mestra dels nostres fills, al cap de l’empresa que ens retalla el sou, que la oportunitat és ara i que potser no la tornarem a tenir.
Estem escrivint una pàgina cabdal de la història i només podem guanyar.
