 |
| Pau Presas, portaveu regional de les JERC |
Quan vas a una manifestació, has de tenir clar perquè hi vas i què reclames manifestant-te, si no, quedat a casa millor…
Jo sé perquè hi aniré, i perquè animo a la gent que hi vagi: no vaig a reclamar un pacte fiscal, que al cap de 24 hores d’haver nascut ja era dilapidat a Madrid, ni a reclamar cap concert econòmic. Tampoc em vaig a manifestar en contra de ningú, ni de cap organització, ni de cap país.
Em manifestaré perquè vull que jo i el meu poble puguin viure una vida digna en tots els seus aspectes. I crec que la majoria de persones que hi assisteixin voldran el mateix.
Que vol dir una vida digna? Què necessitem per tenir-la?
Una vida digna vol dir poder gaudir dels nostres drets com a persones: tenir la seguretat que el nostre treball i els nostres impostos serveixen perquè totes les persones que viuen al nostre país, tinguin igualtat d’oportunitats ens tots els aspectes de la nostra vida.
Una sanitat pública de la màxima qualitat i prestacions, un sistema educatiu amb els recursos suficients per poder-nos proporcionar bons professors i donar les sortides necessàries a cada infant i persona, sense aules massificades i mancances de material.
Una vida digna, vol dir poder viure en una societat que sigui capaç de dotar dels recursos necessaris aquelles persones que ho necessitin per poder completar el seu desenvolupament personal, tant pel que fa amb estudis com amb d’altres projectes.
Una vida digna significa tenir la seguretat, que mai cap persona es quedarà tirada fora de la carretera i exclosa de la societat per motius, d’edat, raça, sexe o religió.
I que aquelles persones amb talent i iniciativa, tindran els suficients recursos per poder tirar endavant els seus projectes i en definitiva fer avançar el nostre país.
Tot això ha d’anar forçosament acompanyat d’una radicalitat i transparència democràtiques extremes, per part de tots els agents que participen de la societat. Tothom ha de rendir comptes de la mateixa manera davant la justícia, i aportant la seva part proporcional dels ingressos que disposa, al manteniment de l’estat del benestar, en funció de la seva renda.
Actualment perquè tot això sigui possible, necessitem tan sols dues coses: Primer la capacitat legislativa i de presa de decisions necessària per aplicar els canvis que volem en el sistema i la nostra societat. I segon els recursos necessaris per poder implementar-ho.
Jo fa temps que estic convençut de la necessitat irrenunciable de la independència del nostre país, però ara després de 30 anys de democràcia, i els últims esdeveniments polítics de la història del nostre país, des de l’estatut retallat, fins el pacte fiscal que mai no serà, queda demostrat que l’única manera per poder aconseguir els recursos necessaris per tenir una vida digna i per tenir la capacitat legislativa per fer-ho és amb la independència del nostre país.
A més hem de demostrar al món, a Espanya, i a tota la gent que podria estar a favor de la independència del nostre país, que som un moviment i una opció seriosa.
El meu objectiu i crec que el de la majoria és que jo i el meu país puguin tenir una vida digna, el meu objectiu no és rebentar ni enfonsar Espanya.
El que cal fer no és una lluita de banderes, ni de llengües, ni sobre qui té la capital més bonica, ni qui guanya més medalles olímpiques ni més mundials.
Nosaltres volem tenir una vida i un futur digne per tots nosaltres i per poder-ho aconseguir necessitem la independència del nostre país.
Tanmateix seria seriós plantejar-se, que amb la independència del nostre país, no seria estrany que es produís tal i com molts indicadors econòmics assenyalen un daltabaix econòmic al país veí. Jo per molt independentista que sigui no els vull cap mal als 30 i pico milions d’espanyols, que per culpa dels seus responsables polítics ens han fet arribar fins aquí. Caldria doncs paral·lelament al procés d’independència del nostre país, preveure també mecanismes de solidaritat per evitar que un agreujament de la crisi al país veí afectés també les seves legítimes oportunitats de tenir una vida digna, sens oblidar també, que forçosament haurien de basar el seu futur creixement econòmic en un canvi de model productiu que fins al moment en cap lloc d’Espanya s’ha produït totalment.
En definitiva, jo, i l’organització a la qual pertanyo, aquest 11 de setembre ens manifestarem per allò que ens manifestem cada 1 de maig, cada dia de la dona, cada vaga general, i a cada manifestació: ens manifestarem per la nostra voluntat d’aconseguir un futur millor i una vida més digna per tots nosaltres i el nostre poble, cosa que només s’aconseguirà amb la independència.
