 |
| Pere Bosch, diputat al Parlament |
Que el Partit Popular parli de «bilingüisme» quan es refereix a Catalunya no resulta, hem de reconèixer-ho,
excessivament original. La seva obsessió per aquesta matèria, si bé fluctuant
en funció dels interessos electorals, és prou coneguda.
Una altra cosa ben diferent s’esdevé quan es refereix a l’Estat Espanyol, en
què la realitat posa en evidència una vocació malaltissa per imposar una única
llengua (òbviament, la castellana), perpetuant i legitimant una situació de
preeminència originada en època pre-democràtica.
Des de Barcelona, toca parlar de bilingüisme; des de Madrid, s’imposa el monolingüisme. D’altres estats del nostre entorn (posem per cas, Suïssa o Bèlgica) han construït el seu model a partir del plurilingüisme de l’Estat i de la preeminència de cada llengua pròpia en el seu àmbit territorial; l’Estat Espanyol, com és prou sabut, ha aplicat un model radicalment diferent, en el que la llengua castellana ha esdevingut un instrument identitari de primer ordre, una peça bàsica en l’intent de construir «una nación española, única e indivisible».
Des de Barcelona, toca parlar de bilingüisme; des de Madrid, s’imposa el monolingüisme. D’altres estats del nostre entorn (posem per cas, Suïssa o Bèlgica) han construït el seu model a partir del plurilingüisme de l’Estat i de la preeminència de cada llengua pròpia en el seu àmbit territorial; l’Estat Espanyol, com és prou sabut, ha aplicat un model radicalment diferent, en el que la llengua castellana ha esdevingut un instrument identitari de primer ordre, una peça bàsica en l’intent de construir «una nación española, única e indivisible».
Ara bé, resulta que la portaveu del «Gobierno de España», la senyora Soraya Saenz de Santamaria,
afegeix l’adjectiu «integrador» al
darrera de «bilingüisme». D’entrada,
que el Partit Popular parli d’«integració»
(que cal entendre en un sentit oposat a «divisió»),
no deixa de resultar esperpèntic. La integració, per al PP, significa
passejar-se pels carrers de Badalona fomentant l’odi entre els seus ciutadans
per aconseguir rèdits electorals (malauradament, amb resultats contrastables)?
La integració, per al PP, significa promoure una campanya per terra, mar i aire
contra un Estatut (per no utilitzar directament el diminutiu) aprovat pel poble
de Catalunya i fomentar, d’aquesta forma, l’odi entre comunitats? La
integració, per al PP, significa combatre judicialment i mediàtica el model
d’escola catalana avalat pel 90% del Parlament de Catalunya i la immensa
majoria de la comunitat educativa del país? La integració, per al Partit Popular,
té un sentit radicalment diferent al que li donen la resta de mortals o, si ens
atenem a la seva fulla de serveis,
justament el contrari del que ells mateixos practiquen. I quan a l’adjectiu «integrador» afegeixen el nom de «bilingüisme», resulta tan inversemblant, tan poc creïble, com si
hom trobés el comte de Romanones fent d’observador en una jornada electoral.
