8 de març, cada any la mateixa pregunta
Cada any quan arriba el 8 de març em faig la mateixa pregunta: com pot ser que a aquestes alçades encara tinguem coses per reivindicar?
La resposta és òbvia, clara i contundent: encara no hem avançat tot el que caldria. La contundència és esgarrifosament lamentable, al segle xxi en plena era tecnològica on la comunicació entre éssers humans ha arribat a nivells impensables fa pocs anys, les dones no podem ser al mateix nivell que els homes en moltíssims àmbits.
Els esforços legislatius per la conciliació del món laboral amb la vida familiar s’han efectuat des de la premissa de la situació de la dona i el paper de l’home s’hi ha inclòs d’una manera molt tímida; mala peça al teler. Mentre es parteixi de la base que qui ha de dur a terme aquesta conciliació en l’àmbit familiar sigui la dona, tenim ben poca cosa a fer. Si bé és cert que hem avançat progressivament en la incorporació de la dona al món del treball amb una pretesa igualtat de condicions, la realitat ens anuncia cada dia que aquests avenços no han anat al mateix ritme que l’evolució de la societat. En el panorama actual on el model tradicional de família ha passat a millor vida i les situacions de les famílies del nostre país són ben diverses, el paper de la dona continua essent essencialment el mateix.
Gran part de la ciutadania —que històricament sempre ha anat per davant de les decisions polítiques— encara no ha assumit plenament el que suposa la igualtat entre homes i dones i, per tant, no ha actuat en conseqüència; socialment encara veiem les dones treballadores com a autèntiques heroïnes que tenen la capacitat de ser mares i bones professionals, cadascuna en el seu àmbit. Valorem com una autèntica gesta i un sobreesforç el que en una societat justa hauria de ser normal. Socialment encara tenim molt camp per córrer, però políticament i legislativament la cursa s’allarga: moltes dones no obtenen les mateixes renumeracions econòmiques per fer exactament les mateixes feines que els homes i la maternitat es viu com un problema en moltes empreses.
Si a aquests fets hi afegim l’actual context de crisi on la dona rep les conseqüències més cruels veient com se li dificulta encara més l’accés al món laboral amb unes retribucions dignes i la penosa reforma laboral, que en teoria ens ha d’ajudar a sortir de la crisi, retalla uns drets que van costar déu i ajuda d’aconseguir, en comptes de fer passos de tortuga començarem a anar endarrere com els crancs.
Observant aquest panorama la resposta a la meva pregunta retòrica anual encara m’esborrona més. Cal reivindicar, per necessitat imperativa, no només per avançar sinó per no retrocedir, increïble. I cal treballar per poder avançar al mateix temps que la societat, i només des dels imprescindibles àmbits polítics i legislatius sinó també des de la ciutadania que es mobilitza i des de l’àmbit privat on tots i totes no només hem de creure en la igualtat, sinó que l’hem de demostrar cada dia assumint i duent a terme totes les facetes de les vides familiars i laborals amb corresponsabilitats. Hem de fer que tots els reptes que se’ns plantegen avui dia incorporin la igualtat entre homes i dones com a punt de partida per a qualsevol dret social i laboral; si no, la meva pregunta anual tindrà una resposta que ara mateix no em vull ni imaginar.
Gemma Clarissó
