 |
Maria Perpinyà i Fortunet |
Tothom n’està al corrent, tothom en parla. Les mares i els pares a l’entrada a l’escola, els avis amb els néts al parc, tothom es pregunta: on arribarem? Però després tothom cap a casa i demà serà un altre dia.
Sóc mare i mestra, combinació que fa que senti la pregunta també dins de l’escola.
Els mestres hem assumit treballar amb unes condicions que sabem que no són les òptimes, però són les que tenim. I gràcies per tenir feina, pot pensar algú. Però potser caldria plantar-nos i dir en veu alta: on arribarem? La feina del mestre no és comparable a res; ni millor ni pitjor, és la que hem escollit alguns. I, com en tota feina quan es treballa en condicions que no són òptimes, els resultats no són els desitjables. Alerta! Perquè no treballem amb màquines, mobles, fruita o pintura... Els bons o els mals resultats d’una escola es tradueixen en millors o pitjors ciutadans. Estem parlant de resultats en l’educació dels nostres fills, de l’educació d’una societat que ara no ho té fàcil. I amb tot això, preveient que els resultats no seran bons, no hi fem res? Quan es valorin aquests cursos que s’hauran tirat endavant amb més alumnes per aula, amb menys recursos humans i amb menys ajudes a les famílies ja no serem a temps de dir prou. El sistema educatiu serà al fons del pou. Jo crec que és ara que cal reclamar el finançament adequat per a l’educació que ens mereixem tots i totes, perquè quan demanem més finançament no és un gest egoista de demanar més sou: reclamem finançament per al servei públic més rellevant per fer créixer un país, al qual ara cal preparar-se millor que mai. Demanem prioritzar el finançament per a un servei que garanteix la igualtat d’oportunitats i, en definitiva, garanteix el dret a una educació pública de qualitat, indiscutible en qualsevol societat del benestar.
Cap mestre no ha dedicat ni menys esforç, ni menys temps, ni menys il·lusió als seus alumnes. En canvi, el nostre govern ens penalitza dedicant-nos menys pressupost. I tothom ho sap, tothom en parla, però al vespre tothom cap a casa i demà serà un altre dia. Jo us pregunto: portaríeu els vostres fills a berenar a una pastisseria que treballa en condicions que no són les òptimes? No em cal la resposta. Abans he dit que la nostra feina és la que hem escollit, però cal que tots siguem conscients del que ens estem jugant.
Alguns mestres sabem que ens calen canvis i que tot es pot millorar, desitgem una escola millor i pensem com fer-ho. Volem una escola pública que prioritzi les competències bàsiques, que ofereixi les mateixes oportunitats a tothom -per tant, que compensi les diferències socials- i que ajudi a valorar i respectar la tasca dels mestres. L’educació és prioritària, diuen els que manen, però de cop s’obliden que li calen els recursos adequats. En els darrers dos anys s’ha retallat un 12% el pressupost. Curiós. No podem acceptar que l’escola pública, per manca de coherència política, treballi en aquestes condicions. No podem acceptar que l’escola pública catalana no tingui tots els recursos necessaris i adequats. No podem acceptar que es jugui amb el futur del nostre país.
