La biodiversitat i el patrimoni
natural que acull Catalunya és d’una riquesa extrema en el context
europeu. Catalunya és un també “hotspot” de biodiversitat a nivell
internacional amb presència d’una gran quantitat d’endemismes sotmesos a
una gran pressió antròpica. Alhora és un símbol i expressió de la
nostra identitat nacional i un llegat que tenim l’obligació de conservar
i millorar tal i com posen de manifest els nostres compromisos
internacionals, el marc legal europeu, el propi marc legislatiu i
evidentment en tant que responsabilitat directa de la nostra societat
envers les generacions futures. En aquest marc el sistema d’espais
naturals protegits de Catalunya és el millor instrument disponible per
assegurar la conservació del nostre patrimoni natural més rellevant.
Per altra banda la nostra riquesa natural i paisatgística és també un recurs econòmic de primera magnitud que incideix directament en la creació d’ocupació i en el PIB del nostre país, només cal pensar en l’íntim lligam que existeix entre l’activitat turística en relació a la natura i el paisatge. També cal remarcar l’impacte directa i cada cop més clar que existeix amb el benestar de les persones i la seva salut. Al que cal afegir-hi tots els serveis ambientals que ens ofereixen: recursos hídrics, autodepuració de l’aigua i l’aire, fre a l’erosió, millora de l’activitat agrària o recursos biològics o la seva capacitat per ajudar a mitigar el canvi climàtic o incrementar la nostra resiliència per fer-hi front.
SITUACIÓ ACTUAL
Des de l’any 2010 amb la majoria absoluta de CiU es va tornar a implantar a Catalunya el model que havia estat vigent fins l’any 1999 i justament s’havia tingut que canviar fruit de les seves evidents mancances i disfuncions. El 2010 Catalunya tornava a fer un pas enrere en la gestió del patrimoni natural i la biodiversitat implantant un model de competències novament dividides entre el DARPMN (Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural) i el DTES (Territori i Sostenibilitat). El DARPMN s’ocupa de la planificació i gestió dels espais naturals protegits, dels hàbitats i de les espècies i el DTES el que ostenta les competències de declaració dels espais naturals protegits i de la promoció de la custòdia del territori, entre d’altres. Un model que no es sustenta en cap criteri de major eficiència en la gestió o senzillament de caràcter racional sinó que té el seu origen en la lluita per les competències entre els dos membres de la federació CiU. En definitiva no es pot mantenir per més temps aquesta política erràtica que se sustenta bàsicament per la lluita partidista.
Aquesta distribució de competències i la gestió de la biodiversitat i el patrimoni natural de Catalunya viu a dia d’avui una situació no homologable amb la situació de cap país que respongui a uns estàndards mínims i per tant evidentment no hi ha cap exemple similar en el marc de la Unió Europea. Els interessos de país han quedat supeditats al interessos polítics i el resultat és que la gestió i la planificació del nostre patrimoni natural i els nostres espais protegits viu una situació deplorable. La política endegada per UDC al DARPAMN ha promogut el desmantellament i la fragmentació de bona part de l’estructura que tenia cura de la conservació de la biodiversitat i dels espais protegits. Aquesta política s’ha acompanyat per una reducció dràstica dels pressupostos destinats a aquesta finalitat en un percentatge molt superior a les retallades viscudes en la resta de Departament i també molt per sobre de la resta de partides pròpies del DARPAMN. En definitiva una mostra més de la voluntat premeditada de desmantellament i ofec econòmic que han regit les directrius polítiques del DARPAMN.
Aquesta distribució de competències va ser també posada en qüestió per part del Consell de Protecció de la Natura, òrgan consultiu en matèria de protecció de la natura i del paisatge (Llei 12/1985, d’Espais Naturals). En concret el seu darrer Informe sobre el nous reptes en la conservació del espais naturals i de les espècies (13 de desembre de 2011) ja advertia literalment que: Possiblement, els canvis recentment produïts en l’estructura i el funcionament dels departaments competents en matèria d’espais naturals protegits, competències que s’han repartit entre el Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural i el
Departament de Sostenibilitat i Territori, acabaran essent contraproduents i incrementaran encara més les disfuncions en lloc d’aconseguir un model d’Administració més àgil i efectiva. Cal recordar que aquesta fórmula ja es va aplicar de manera similar en el passat i que es va haver de modificar.
En definitiva no es pot mantenir per més temps aquesta política erràtica, mal ubicada en l’organigrama governamental i tan mal finançada.
Dr. Josep Vila i Subirós
Director de l’Institut de Medi Ambient de la Universitat de Girona.
Professor Titular de Geografia Física.
Membre de la Comissió Sectorial de Medi Ambient i Energia d’ERC
Per altra banda la nostra riquesa natural i paisatgística és també un recurs econòmic de primera magnitud que incideix directament en la creació d’ocupació i en el PIB del nostre país, només cal pensar en l’íntim lligam que existeix entre l’activitat turística en relació a la natura i el paisatge. També cal remarcar l’impacte directa i cada cop més clar que existeix amb el benestar de les persones i la seva salut. Al que cal afegir-hi tots els serveis ambientals que ens ofereixen: recursos hídrics, autodepuració de l’aigua i l’aire, fre a l’erosió, millora de l’activitat agrària o recursos biològics o la seva capacitat per ajudar a mitigar el canvi climàtic o incrementar la nostra resiliència per fer-hi front.
SITUACIÓ ACTUAL
Des de l’any 2010 amb la majoria absoluta de CiU es va tornar a implantar a Catalunya el model que havia estat vigent fins l’any 1999 i justament s’havia tingut que canviar fruit de les seves evidents mancances i disfuncions. El 2010 Catalunya tornava a fer un pas enrere en la gestió del patrimoni natural i la biodiversitat implantant un model de competències novament dividides entre el DARPMN (Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural) i el DTES (Territori i Sostenibilitat). El DARPMN s’ocupa de la planificació i gestió dels espais naturals protegits, dels hàbitats i de les espècies i el DTES el que ostenta les competències de declaració dels espais naturals protegits i de la promoció de la custòdia del territori, entre d’altres. Un model que no es sustenta en cap criteri de major eficiència en la gestió o senzillament de caràcter racional sinó que té el seu origen en la lluita per les competències entre els dos membres de la federació CiU. En definitiva no es pot mantenir per més temps aquesta política erràtica que se sustenta bàsicament per la lluita partidista.
Aquesta distribució de competències i la gestió de la biodiversitat i el patrimoni natural de Catalunya viu a dia d’avui una situació no homologable amb la situació de cap país que respongui a uns estàndards mínims i per tant evidentment no hi ha cap exemple similar en el marc de la Unió Europea. Els interessos de país han quedat supeditats al interessos polítics i el resultat és que la gestió i la planificació del nostre patrimoni natural i els nostres espais protegits viu una situació deplorable. La política endegada per UDC al DARPAMN ha promogut el desmantellament i la fragmentació de bona part de l’estructura que tenia cura de la conservació de la biodiversitat i dels espais protegits. Aquesta política s’ha acompanyat per una reducció dràstica dels pressupostos destinats a aquesta finalitat en un percentatge molt superior a les retallades viscudes en la resta de Departament i també molt per sobre de la resta de partides pròpies del DARPAMN. En definitiva una mostra més de la voluntat premeditada de desmantellament i ofec econòmic que han regit les directrius polítiques del DARPAMN.
Aquesta distribució de competències va ser també posada en qüestió per part del Consell de Protecció de la Natura, òrgan consultiu en matèria de protecció de la natura i del paisatge (Llei 12/1985, d’Espais Naturals). En concret el seu darrer Informe sobre el nous reptes en la conservació del espais naturals i de les espècies (13 de desembre de 2011) ja advertia literalment que: Possiblement, els canvis recentment produïts en l’estructura i el funcionament dels departaments competents en matèria d’espais naturals protegits, competències que s’han repartit entre el Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural i el
Departament de Sostenibilitat i Territori, acabaran essent contraproduents i incrementaran encara més les disfuncions en lloc d’aconseguir un model d’Administració més àgil i efectiva. Cal recordar que aquesta fórmula ja es va aplicar de manera similar en el passat i que es va haver de modificar.
En definitiva no es pot mantenir per més temps aquesta política erràtica, mal ubicada en l’organigrama governamental i tan mal finançada.
Dr. Josep Vila i Subirós
Director de l’Institut de Medi Ambient de la Universitat de Girona.
Professor Titular de Geografia Física.
Membre de la Comissió Sectorial de Medi Ambient i Energia d’ERC
