Es respiren aires
de canvi de cicle econòmic en la percepció de molts comentaristes econòmics.
Sense dubte la majoria donen per descomptada la certesa que ja s’ha deixat
enrere els anys de recessió i que enfilem el camí de la recuperació. El debat
el situen, per tant, en si la recuperació serà dèbil o forta, i si aquesta
permetrà crear ocupació o no.
Motius per tenir un
discurs optimista no els en falten, sobretot per què durant aquest any 2013 han
vist com els mercats financers exteriors han deixat enrere les seves reserves
amb l’economia espanyola i han començat a invertir-hi. El què està clar i segur
és que l’ajust de l’economia espanyola s’ha fet en base al desmantellament de
l’Estat del Benestar i en base a la precarietat econòmica de moltíssimes
famílies i empreses, amb la reducció de sous i prestacions econòmiques i la
consegüent pèrdua de poder adquisitiu.
I no ens enganyem,
la millora de les dades econòmiques no suposaran en cap cas una millora en les
condicions laborals i econòmiques dels treballadors. O sigui, que la millora
només serà per una part de la població, gràcies a que la gran majoria de
treballadors i empreses continuaran treballant (els qui tinguin la “sort” de
tenir feina) més per menys. Per a aquests el canvi de cicle econòmic no el
veuran per enlloc si no és que algun polític amb una mica de llum decideixi fer
partícip de la millora de l’economia a les persones que més estan patint els
ajustos.
A Catalunya la
situació encara és més dantesca, ja que a tot això hi hem de sumar que una gran
quantitat de recursos econòmics que generen treballadors i empreses se’n van en
forma d’impostos i no tornen, allò que alguns amb molta malícia en volen
continuar dient contribució a la solidaritat, i que jo en dic pel seu nom: la
més gran presa de pèl que puguem estar patint actualment.
Per tant, és del
tot indispensable que la Generalitat tingui la clau de la caixa, si realment
volem fer front al patiment de milers de famílies del nostre país, enfortint
les polítiques de promoció econòmica i de benestar social amb els recursos que
nosaltres mateixos generem.
Cal que la
Generalitat de Catalunya recapti tots els impostos i que els distribueixi en
forma de millora de les infraestructures, en la millora de la competitivitat de
les empreses, en la internacionalització d’aquestes, en el suport a la
innovació i a la recerca, en la millora de la formació professional i la
qualificació dels treballadors,... No es pot perdre més temps.
En aquest sentit és
molt positiva la notícia que s’hagi arribat a un acord d’establir una data i
una pregunta (doble) per a consultar sobre l’autodeterminació de Catalunya; Fet
aquest pas, no és menys important que el Parlament i el Govern de Catalunya
continuïn prement l’accelerador per fer que l’Institut Català de Finances
esdevingui un banc públic que faci arribar el crèdit necessari a les empreses i
emprenedors, que en definitiva són els que creen riquesa. I, sobretot,
continuïn construint l’Administració Tributària Catalana, primera i més
important de les estructures d’estat que hi pugui haver.
David Camps
Politòleg i
militant d’ERC
