 |
| Pere Bosch, diputat al Parlament |
Ens trobem en
plena campanya de la declaració de renda; i és un bon moment per a reflexionar sobre
algunes conseqüències de la dependència política que pateix el nostre país i
que resulten especialment punyents, sobretot en aquests moments de profunda
crisi econòmica i social. Una d’aquestes és el que fa referència a la casella
106 de la declaració, aquella en la que decidim destinar un 0,7% de la quota
íntegra a finalitats socials i que, com és prou conegut, acaba revertint,
majoritàriament, en programes de les entitats del Tercer Sector Social.
Tradicionalment, Catalunya ha sobresortit per fer un esforç solidari molt
significatiu: un 57% dels contribuents del nostre país marquen la casella de
finalitats socials, deu punts més que la mitjana espanyola. Això ha comportat
que l’aportació catalana s’hagi situat al voltant del 25% del total recaptat a
l’Estat Espanyol, sis punts per sobre d’allò que li correspondria per població.
Però, i la reversió d’aquest esforç solidari, ha
beneficiat directament les entitats
socials catalanes? O, dit en altres paraules, ha permès, com resultaria lògic,
finançar íntegrament programes d’inclusió social al nostre país? El balanç dels
darrers anys resulta, en aquest sentit, escandalós: entre el 2008 i el 2011,
les entitats socials catalanes han deixat de rebre una mitjana de 19,47 milions
d’euros anuals i un total de 77,9 milions; uns recursos que podrien haver
revertit en programes de suport als centres especials de treball, a la lluita contra
l’exclusió social (un 20,4% de la població catalana viu sota el llindar de la
pobresa, a programes de prevenció del VIH, a projectes d’accessibilitat per a
persones amb algun tipus de discapacitat,.... La sagnia que pateix el nostre
país en aquesta matèria no representa un fenomen conjuntural, sinó d’una
dinàmica que s’ha mantingut invariable durant els darrers vint anys i que els
diferents govern espanyols (tant del PSOE com del PP) no només s’han resistit a
canviar, sinó que fins i tot han amenaçat amb fer retrocedir, tal i com es va
esdevenir el 2009. Es tracta, com es pot suposar, d’un autèntic drama social, d’una
expressió més de l’espoli fiscal que pateix el nostre país, més punyent encara
si tenim en compte que no es respecta la voluntat solidària dels catalans i les
catalanes i que té una incidència en els col·lectius més vulnerables.
El problema no rau només en aquesta sagnia sistemàtica
de la solidaritat dels catalans i les catalanes (el 2011, el darrer del qual
tenim dades, es van perdre 22,58 milions, més del doble del que va es va
recaptar a la Marató contra la Pobresa de TV3); sinó també en el fet que
els recursos que han acabat arribant a Catalunya ni tan
sols han estat gestionats des d’aquí, tot i que és la Generalitat de Catalunya
la que té les competències exclusives en matèria de serveis socials (art. 11 de
l’Estatut). Els diferents governs espanyols (amb independència del seu
color polític) han incomplert fins a dotze sentències del Tribunal
Constitucional (el mateix que se’ns demana que acatem, quan els convé) i
algunes del Tribunal Suprem. La resposta de la ministra de Sanitat, Serveis
Socials i Igualtat, Ana Mató, a la darrera d’aquestes sentències ha estat prou
clarificadora: no només no pensa complir-la, sinó que fins i tot prepara un
canvi en les regles de joc per tal que les convocatòries només siguin
accessibles per a entitats d’abast estatal, la qual cosa deixaria fóra del
terreny de joc milers i milers d’entitats catalanes o les forçaria a
integrar-se en entitats estatals. Un autèntic escarni que deixa clar, una
vegada més, fins a quin punt l’Estat Espanyol esdevé un llast insuportable i la
disposició d’un Estat propi, l’únic instrument per a garantir la justícia i la cohesió
socials del nostre país.
Pere Bosch i Cuenca, diputat al Parlament de Catalunya
