Ara que ja han passat alguns dies de la multitudinària manifestació de l’11 de setembre de Barcelona, i que hem pogut escoltar les diverses declaracions i reaccions al respecte, crec que estic en disposició de donar resposta a una pregunta que em va fer un bon amic vora les 10 del vespre, acabant la manifestació davant el parlament de Catalunya: “Hem sortit 2 milions de persones al carrer i ara què? Què hem aconseguit?”.
Sense menystenir l’organització duta a terme per l’ANC i totes les altres organitzacions que donaven suport a la marxa, i tampoc sense menysprear el clam de 2 milions de persones que van manifestar-se pels carrers de Barcelona, mostrant a la societat catalana, Espanya, la Unió Europea i el món sencer, la voluntat del poble català de constituir-se com un nou estat d’Europa.
Però molt bé, vam tornar a demostrar que ara sí que som molts que volem la independència del nostre poble, i que sabem manifestar-nos pacíficament, un dia, una hora i en un lloc concret. Fora d’això, si ens ho mirem fredament, fins al moment no hem aconseguit gaire res més: Els Convergents definitivament han vist que si volen seguir sent el principal partit de Catalunya han de seguir amb el seu discurs independentista, els d’Unió han vist que si són una mica més independentistes podran seguir tenint més vots. Perquè desenganyem-nos, tot i les bones persones i fidels servidors del ciutadà que hi ha dins de Convergència i Unió, els seus veritables dirigents i lobbies de poder associats a CiU, seran independentistes fins que la independència deixi de donar vots. A part que algun que altre càrrec amb responsabilitats dins el partit, ja li va bé aixecar ben amunt l’estelada o la senyera, aviam si així es lliura de culpa o es passa de puntetes sobre alguns casos de corrupció que tenen sobre la taula.
A l’altre banda tenim el PSC, o el que en queda d’ell després de l’última purga duta a terme per Pere Navarro i el seu aparell de partit al més pur estil estalinista. El qual es condemna a la marginalitat política amb el seu “estem en contra de la independència de Catalunya”, i a intentar aconseguir el que ja s’ha mostrat repetidament impossible, que és la realització de les reformes necessàries perquè s’aconsegueixi una Espanya federal, en la que molts dirigents del mateix PSOE dubto que hi estiguin d’acord.
No em vull desviar més, tornem a la qüestió inicial: I ara què?
2 milions de persones van sortir al carrer demanant en definitiva, la convocatòria d’un referèndum per la independència del nostre país, per tal que sigui un nou estat en el si de la Unió Europea. Aquests 2 milions de persones ens podríem haver quedat davant el Parlament de Catalunya fins que el senyor Mas hagués posat una data al referèndum d’autodeterminació, tanmateix es va seguir una estratègia diferent i vam confiar i suposo que algú confia que CiU, el Govern de la Generalitat, i el President Artur Mas, hagin entès el que el poble català els demanava i actuïn en conseqüència.
L’estratègia comunicativa de CiU, com és habitual és impecable. Les declaracions de Mas l’endemà valorant la diada i el dia després a Madrid, van complir amb les expectatives de molts dels manifestants de l’11 de setembre. Tanmateix si posem la lupa en tot això, veurem que entre les declaracions que fa el Govern de la Generalitat de Catalunya amb Mas al capdavant i les polítiques que aplica hi ha una lleugera diferència, que si no volem que la manifestació es quedi com una anècdota més i sigui realment un punt crucial en la història del nostre país hi hem d’estar-hi atents.
El senyor Mas no pot dir que té la ferma voluntat de crear estructures d’estat, quan tot el que ha fet des de que ha arribat al poder, ha estat desmantellar-ne o entregar-les al PP. La reducció del pressupost en educació, en universitats, en sanitat, tancament de plantes, tancament de quiròfans, tancament de canals de ràdio i televisió com Icat FM i el Club Súper 3, la no aplicació de la llei del cinema en català, la negativa a la creació d’una hisenda catalana pròpia, què és això sino la destrucció d’estructures d’estat? O la cessió d’òrgans de decisió al Partit Popular, com és a la Diputació de Barcelona o a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Per crear estructures d’estat haurien de fer a la pràctica tot el contrari.
Els 2 milions de persones que ens vam manifestar per Barcelona l’11 de setembre demanàvem una cosa molt concreta, que ni CiU, ni el Govern de la Generalitat, ni el President Mas, encara no s’han decidit a fer: un referèndum.
Si CiU, el Govern de la Generalitat, i el President Mas, han entès correctament el clam del poble català, tal i com diuen que han fet. El que haurien de fer, és deixar els interessos i càlculs electorals a una banda i convocar o com a mínim posar la data, del referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Si no ho fan, és perquè no volen, no poden o no hi estan d’acord. I en tot cas després de que un 30% de la població d’un país hagi anat davant del seu Parlament a demanar-ho, si no ho fan, el que haurien de fer és convocar eleccions anticipades, perquè el següent que governi ho pugui fer.
Al mateix temps que si CiU no convoca el referèndum, aquests 2 milions de persones haurien de tenir clar, que si el que volen és un referèndum per la independència la confiança no l’haurien de dipositar en les mans de CiU que haurà tingut la oportunitat de convocar-lo i no ho ha fet.
A part de la multitudinària manifestació, nombrosos estudis i enquestes mostren, un suport cada vegada més ampli a la independència del nostre país, per tant qüestions com el “com”, el “quan”, i “per què” fer? S’haurien de començar a resoldre.
El “com” crec que el podem tenir bastant clar, primer de tot de manera pacífica i democràtica, i per tant via un referèndum en el qual es pregunti als ciutadans de Catalunya si són o no partidaris de que Catalunya sigui un país independent dins la Unió Europea. A part que el referèndum democràtic, amb un mínim de participació i amb un resultat suficientment ampli, pot ser un requisit clau pel posterior reconeixement internacional del futur Estat Català. A part que no hi ha manera més democràtica per prendre una decisió que afectarà als futurs ciutadans de l’Estat Català que preguntar-ho directament a tots i cadascun d’ells.
El “quan”? Com més aviat possible evidentment, però crec que és absolutament necessari, un període de temps des de que sapiguem que es convoca el referèndum fins que es faci, per poder convèncer a com més gent millor, i que la ja virtual majoria a favor de la independència, no es tracti d’una simple majoria, sino del convenciment de tots els ciutadans de Catalunya. Fet que, amb un Govern de la Generalitat de Catalunya, amb la complicitat de les institucions públiques i privades catalanes sobretot de mitjans de comunicació, a favor de la independència de Catalunya, i amb la capacitat, perquè són dades reals, de donar arguments científics i econòmics a part dels emocionals a favor de la independència del nostre país, no hauria de ser difícil. Però fixant-nos amb altres processos similars al que hauria de passar a Catalunya podríem parlar d’un període a 2 anys vista.
El “per què”? I ara entra, segons el meu parer, el més important. Per què volem un estat propi? A part de tenir clar que volem la independència del nostre país, crec que encara és més important saber perquè la volem. Volem crear un nou estat, que sense cap mena de dubte ha de ser una república, en el qual els valors de la justícia social, la igualtat d’oportunitats, i el respecte per les persones siguin les bases d’aquest. Un estat que amb un dels efectes positius de tenir una població “petita”, s’hi apliqui una política de proximitat, en el qual els propietaris de l’estat i els encarregats de prendre decisions siguin els ciutadans, i no només cada 4 anys, sino de manera continua davant de qualsevol disjuntiva. Volem un nou estat perquè l’economia, les finances, i en definitiva els bancs i les caixes, estiguin al servei de les persones (de totes i no només d’uns pocs), tenint com a objectiu primer i últim aconseguir la millor qualitat de vida pels ciutadans de Catalunya. Un nou estat basat en el coneixement i la ciència, que siguin els motors de la nostra economia.
En definitiva, la construcció del nou estat, ha d’anar lligada indefectiblement, al desmantellament de l’actual sistema polític i econòmic (compte! No estic parlant d’economia planificada a l’estil comunista ni molt menys, evidentment estaríem dins una economia de mercat, però de mercats sans, sense monopolis ni oligarquies de poder i financeres. I tenint en compte que algunes coses de l’actual sistema polític són viables). No vull participar en la creació d’un estat, perquè s’hi torni a instal·lar el sistema de clientelisme polític Convergent, ni totes les seves màfies i lobbies de pressió i de decisió associats a CiU, el PP, i el PSOE. Cal que ho tinguem clar, que la creació d’un nou estat, també ha de servir per deixar enrere i esborrar del sistema polític català la corrupció i l’amiguisme, per instaurar-ne un basat en la radicalitat democràtica, la transparència absoluta, l’eficiència i la participació de totes les persones que ho vulguin fer.
Catalunya ha de ser propietat de totes aquelles persones que visquin a Catalunya, i no del Govern de la Generalitat de torn o dels lobbies que s’hagin instal·lat en el poder.
Ja per acabar, m’agradaria també deixar un apunt per aquelles persones progressistes o d’esquerres, que no estiguin a favor de la independència del nostre país, però que si que compartim infinitat de valors, pel que fa a la societat que volem. Cal que tinguem clar, que la manera més ràpida i eficient per poder canviar la nostra societat és tenint capacitat de decisió política sobre tots els àmbits de la nostra vida, i tenint els recursos econòmics necessaris per poder aplicar aquestes decisions. Els recursos econòmics els tenim, però necessitem la plena sobirania nacional per poder-los destinar allà on siguin necessaris per construir un sòlid estat del benestar al servei de les persones i de la justícia social.
En definitiva: tenim pressa! Tenim pressa per poder construir un nou estat, i per poder construir una societat justa i igualitària, en la qual tothom fins i tot els que votaran que “no” hi tinguin cabuda.
