 |
| David Camps, politòleg i militant |
Segons un estudi de
la Federació d’Entitats d’Atenció i Educació a la Infància i a la Adolescència
(FEDAIA) d’aquest passat mes de maig de 2012, un de cada quatre infants viu en
situació de pobresa. Això es tradueix en què hi ha un 25% dels nens i nenes que
no mengen adequadament, no reben l’atenció suficient dels seus pares, no
disposen de roba adient per a cada època de l’any, viuen en un entorn carregat
de tensió per la precarietat econòmica de la família,... i molt sovint els
aboca directament al fracàs escolar. Dramàtic.
És un exemple de la
dura realitat que vivim (o malvivim) moltes famílies catalanes. I el govern de
Convergència i Unió, amb el suport del Partit Popular (aprovació de
pressupostos) sembla que només té com a prioritat “quadrar” els comptes de la
Generalitat. I com ho fa? Doncs disminuint la despesa; dit d’altra manera,
retallant en salut, en educació, en benestar, en economia productiva... És cert
que els ingressos de la Generalitat han disminuït els darrers anys, i és lògic
que, si disminueixen els ingressos, disminueixin també les despeses, no pot ser
que es visqui del crèdit i arrosseguem un deute que hipotequi el nostre futur.
Però hi ha altres
camins per fer front a aquesta situació? La resposta és contundentment sí. És
evident que, si disminueixen els ingressos, es pot optar per incrementar-los.
Esquerra, entre d’altres propostes, va proposar al govern un impost sobre els
dipòsits bancaris, que hagués suposat un increment d’ingressos de 600 milions
d’euros. Per no parlar de la taxa turística, que finalment el govern de
Convergència i Unió va decidir ajornar la seva aplicació per la pressió del
Partit Popular. Es pot augmentar els ingressos sense que això suposi gravar més
a la gran majoria de persones que ja fan un gran esforç.
I què es pot fer
més? Si sabem que d’aquesta no ens en sortirem si no aconseguim reactivar
l’economia, si no aconseguim que es creïn llocs de treball, perquè no impulsem
decididament polítiques de suport a l’economia productiva?, perquè no donem
suport a empreses i emprenedors a tirar endavant els seus projectes?, perquè no
prenem mesures de reactivació del sector industrial; o del sector agrícola; o
del sector turístic? No podem perdre més temps, cada dia que passa tanquen més
empreses, hi ha menys emprenedors, hi ha més treballadors sense feina.
I què més podem
fer? Si sabem que els ciutadans de Catalunya patim un espoli fiscal de grans
dimensions, si sabem que cada any suportem un dèficit fiscal d’uns 16.000 o
17.000 milions d’euros, si sabem que el govern de la Generalitat tindria els
comptes sanejats sense aquest injust tracte fiscal que rebem formant part d’Espanya,
perquè no creem ja una hisenda pròpia?, perquè no impulsem una Agència
Tributària catalana que tingui la caixa i la clau de la caixa?
Una eina adequada
en aquest sentit seria el concert econòmic. No és cap invent nou, al País Basc
i a Navarra tenen concert econòmic i estan afrontant la crisi amb millors
garanties. El govern de Convergència i Unió és conscient d’aquest espoli, i, com
que n’és conscient, vol posar-hi remei a través del que n’anomenen Pacte
fiscal. Volen negociar amb el govern espanyol un nou sistema de finançament per
a Catalunya. I busca el consens polític entorn a la proposta que surti de
Catalunya. En aquest sentit Esquerra formarà part del consens per defensar una
proposta en què Catalunya tingui la caixa i la clau de la caixa. Qualsevol
rebaixa en aquest plantejament Esquerra no hi donarà suport, ja que seria una
injustícia per als nostres conciutadans.
Ara bé, no estem
per perdre el temps, cada dia que passi més famílies es veuran abocades a la
pobresa, més atur, més precarietat laboral, més empreses amb problemes,... per
això cal que, ja, des d’ara mateix, el govern de la Generalitat comenci a
treballar per implantar la hisenda pròpia de Catalunya, demà és massa tard.
