 |
| Pere Bosch, diputat |
Poques escenes sintetitzen tant bé la situació
de l’Estat Espanyol com la que hem viscut aquest darrer cap de setmana. El
ministre d’Economia, Luis de Guindos, anunciava un rescat de més de 100 mil
milions per sanejar la banca; i, poques hores després, el seu president,
Mariano Rajoy, viatjava tranquil·lament
fins a Polònia i gaudia del futbol com un hooligan
més. «Me´n vaig a
l’Eurocopa perquè s’ha resolt la situació», justificava algunes hores abans de prendre l’avió. Panem et circenses, com dirien els
emperadors romans; i profunda irresponsabilitat, si situem el gest en el
terreny de la governança.
És clar que també podíem haver triat una
escena de només uns dies enrere, en què el mateix ministre d’Economia ja ens
anunciava que caldria destinar 23 mil milions d’euros per reflotar Bankia mentre els catalans i les
catalanes organitzàvem una Marató per la
pobresa. En aquest cas, la coincidència expressa el contrast dramàtic entre
un Estat que paga diligentment (i amaga sota l’estora) els excessos del model
de creixement madrileny i un país (Catalunya) condemnat a viure a pa i aigua,
tan el nostre govern com els nostres ciutadans. L’un i l’altre són exemples que
conviden, certament, a una rebel·lió de la ciutadania, a una indignació més que justificada.
La història de l’Estat Espanyol és plena
d’episodis en els que es manifesta, amb tota la seva virulència, la decadència
política i moral: 1898, 1923, 1939,... El 2012 s’afegirà, molt probablement, a
aquest dietari de la misèria. En qualsevol cas, ens pot preocupar més o menys
el futur de l’Estat Espanyol, més enllà de l’evidència que es tracta d’un
vaixell en el que ens han obligat a viatjar, encara que sigui amb bitllets de
primera i habitacions de tercera. Però la lliçó que n’hem d’extreure els
catalans i les catalanes és, al meu entendre, tan evident com inevitable:
reformar aquest Estat és absolutament inútil, estèril; i seguir-ne formant part
significa condemnar-nos. El 1898 les forces catalanistes
van maldar per presentar el seu projecte regenerador, per reformar l’Estat per
intentar acomodar-s’hi. Allò que ens cal, ara més que mai, és concentrar totes
les nostres forces a abandonar-lo, a construir el nostre estat propi. A
abandonar un estat que representa el paradigma de la decadència.
Pere Bosch i Cuenca, diputat d’ERC i
historiador.
