Diners per als bancs, retallades per a la gent

Pere Bosch, diputat al Parlament

El passat 7 de maig, Rodrigo Rato (ex-diputat d’AP, ex-diputat del PP, ex-ministre d’Economia i Hisenda del PP, ex-director gerent del Fons Monetari Internacional a proposta del PP i, a partir d’ara, ex-president de Caja Madrid amb el vistiplau del PP) va presentar la seva dimissió com a president de Bankia. Dos dies després, el Govern espanyol (també del PP) prenia el control de Bankia a través de la compra del 100% del Banco Financiero y de Ahorros (BFA), la qual cosa significa el control del 45% del capital. El capità, doncs, abandonava el vaixell abans que arribés l’equip de salvament. Això si, emportant-se la caixa forta del vaixell en concepte d’indemnització. Tot un exemple d’integritat.


A hores d’ara encara no sabem exactament els diners públics que hauran de destinar-se a re capitalitzar Bankia. Es parla d’una forquilla que es situaria entre els 7.000 als 15.000 milions d’Euros; una quantitat semblant a les darreres retallades que ha anunciat el Gobierno de España en matèria de salut i educació. Tot un exemple de prioritats. Diners per als bancs (mal gestionats), retallades per la gent.

Però, ¿com s’ha pogut arribar fins aquí? Bankia va ser, principalment, el resultat de la fusió de Caja Madrid i la valenciana Bancaja, dues entitats mal gestionades i sempre disposades a cobrir financerament els deliris de grandesa i les irresponsabilitats del PP valencià i madrileny. Efectivament, Esperanza Aguirre amb Caja Madrid i Eduardo Zaplana i Francisco Camps amb Bancaja, van cobrir financerament aquells projectes que el sentit comú i el criteri econòmic no recomanava. Posem alguns exemples. Bancaja va absorbir el desastre de Terra Mítica, que Zaplana es va treure de la màniga per competir políticament amb Port Aventura. També va ser l’entitat que va donar cobertura financera a la bombolla immobiliària del litoral valencià i la Costa del Sol (per això volien l’aigua de l’Ebre) que han restat a mig fer o que no s’han venut en una part important. Ara engreixen els riscos immobiliaris del grup Bankia, que pugen a l’esfereïdora xifra de 37.000 milions d’Euros. Per la seva banda, Caja Madrid ha estat l’entitat que ha donat cobertura financera als negocis que es lliguen a la llotja del Bernabeu i que només tenen l’objectiu de convertir a Madrid en una gran metròpoli on ningú li faci ombra (i quan diuen això sempre pensen amb Barcelona): així s’explica l’entrada de Caja Madrid a l’accionariat de la societat fruit de la fusió d’Iberia i British Airways (per continuar tenint a l’aeroport de Barajas com a únic “hub” internacional; o bé l’entrada a l’accionariat d’Iberdrola; o, igualment, les promocions immobiliàries per convertir Madrid en una metròpoli.

El resultat de tot plegat ha estat un forat tan immens que ha provocat que el Gobierno de España (del PP) s’hagi vist amb la necessitat d’intervenir el banc que els seus amics, des de Madrid i des de València, van abocar a l’abisme. Els diners públics que s’hauran d’injectar, ja sabem d’on sortiran: de Catalunya. Els catalans i catalanes paguem, anualment, 16.000 milions d’euros que marxen cap a Madrid i no tornen. Una part d’aquests serviran, en part, per eixugar els deliris de grandesa d’Esperanza Aguirre (del PP), Eduardo Zaplana (també del PP) i Francisco Camps (igualment del PP). Com sempre, ells malbaraten i nosaltres paguem.